Com hem arribat fins aquí?
Aquí, però sobretot a fora, són molts els
que amb sincer desconcert o amb fingida ingenuïtat es pregunten com és
que hem arribat fins aquí, com és que una comunitat autònoma on fins fa
quatre dies els partidaris declarats de la independència erem
relativament pocs, votarà el proper diumenge en unes eleccions on ens
posicionarem sobre si volem o no seguir formant part del Regne
d’Espanya. Alguns diuen que tot va començar l’any 2010, amb la famosa
sentència de l’Estaut. D’altres diuen que és la crisi econòmica el què
ha catapultat l’independentisme fins a l’actual nivell de suport. També
hi ha qui creu que tot plegat ve d’abans, de l’època Aznar amb la seva
xuleria i el seu espanyolisme desacompelxat. I alguns saberuts, sobretot
a la premsa internacional, van més enllà i expliquen l’actual fenomen
com una reacció a l’impacte de 40 anys de franquisme. I segurament sí,
que tots aquest factors deuen haver influït en l’actual ascens i propera
victòria del moviment independentista, però am fa l’efecte que cap
d’ells és realment determinant i que, sense ells, tard o d’hora també
ens hauríem trobat al mateix punt on som. Perquè, al capdavall, algú
creu sincerament que amb l’estaut del 2006 intacte estaríem gaire més
satisfets del que n’estem ara? O com s’explica que una crisi econòmica
que és mundial i que colpeja de manera dramàtica tot el sud d’Europa
només hagi impulsat un sol procés independentista, el nostre? I que el
nacionalisme espanyol de José Maria Aznar era gaire diferent del de
Felipe Gonzalez i la seva tropa? I, per útlim, cometrem l’error
d’oblidar que el franquisme, per detestable que fos, no va ser el primer
d’eliminar les institucions polítiques catalanes i de prohibir la
llengua en tants àmbits de la vida col·lectiva?
El plet, entre un poble que aspira a
seguir sent-ho i un estat que pretèn assimilar-lo, ve de lluny, de
principi dels XVIII com a mínim. Durant aquell segle i bona part del
següent els estralls terribles de la guerra de successió, la potència
de l’imperi i un cert èxit en l’intent d’imitar el model francès,
gairebé aconsegueixen allò que els Borbons pretenien i pretenen,
unificar sota una sola llengua, una sola capital i una sola proposta
nacional tots els territoris que dominen amb les persones que els
habiten. Però no, quan tot semblava indicar que acabaríem dissolent-nos
en l’espanyolitat de matriu castellana, com feren altres pobles de la
península o com han fet els nostres germans occitans en relació a França
i el Francès, a la segona meitat del segle XIX es produeix un petit
miracle. Gràcies a unes transformacions econòmiques realitzades al marge
de l’estat sorgeixen noves classes socials que necessiten nous
referents i que troben en la vella identitat catalana un marc conceptual
que els permet desenvolupar projectes polítics propis. D’aquí la
reneixença, el federalisme republicà, les bases de Manresa, el
nacionalisme europeïsta, el primer separatisme o l’independentisme
d’esquerres. Un moviment heterogeni que genera sobretot contrapoder però
també, en alguns moments, institucions polítiques pròpies ( la
Mancomunitat o la Generalitat republicana) que són escombrades per la
força de les armes per un Estat que sap que no hi ha tercera via
possible, que si ens dona la mà voldrem el braç i que només hi ha dues
opcions reals: assimilació o independència. Que passeu un bon diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada